FILOSOF-ART

Cercant als arrels de la tragèdia grega, Nietzsche descobreix que expressa la vertadera natura de la realitat: la confrontació entre Apol.lo i Dionisos. A les tragèdies no hi ha salvació per als protagonistes, no hi ha final feliç, ni premi posterior que done sentit a les seues actuacions. Tot el que succeeïx té sentit per ell mateix, val perquè forma part de la vida, encara que siga la pròpia mort. No obstant això, no expressa la tragèdia una visió pessimista del món, tampoc són herois ni heroïnes els seues protagonistes, èssers amb poder sobrenaturals, són éssers terrenals, finits, mortals, que viuen la vida en tota la seua plenitud, inclús la mort que forma part del viure. La vida és, doncs, una lluita de contraris que simbolitzen els déus Apol.lo i Dionisos en la mitologia grega, el somni i l'embriaguesa. Ambdos principis es necessiten mútuament: el principi figuratiu, de l'ordre, la claredat, la mesura necessita d'un magma de matèria fluent, in-forme, caos i desmesura, com el dia, la llum apolínia necessita de la nit tèrbola per lluir del seu esplendor. Si la tragèdia era la unificació total d'aquestos dos principis, el socratisme suposa el gran error. Aquest serà el punt següent del nostre viatge.



(Els borratxos o el triomf de Baco, Velázquez, extreta de la Vikipèdia)

Per completar aquesta breu introducció, podeu consultar dues fonts: una entrada del bloc de Jesús Fernández, PLESIÓLOGOS i la presentació d'Anna Sarsanedas sobre Nietzsche, especialment les diapositives 8 i ss.