FILOSOF-ART

El perspectivisme com a doctrina alternativa al dogmatisme que ha imperat en Occident, suposa des del punt de vista antropològic la reivindicació de la capacitat artística i creadora dels individus, que roman oblidada junt a la naturalesa metafòrica del llenguatge. Així doncs, els éssers humans oblidem, perdem la nostra força interior, per ser ramat, per ser gregaris i mediocres. Renunciem al que som constitutivament: ésser constructors de metàfores per por. Aquesta mateixa actitud és la que jau als humans comuns, als científics i als filòsofs. Ambdos són esclaus dels conceptes, ambdos fugen de l'absurd, del sense sentit del món, del seu caràcter caòtic. No obstant això la ciència i la filosofia han estat imprescindibles per frenar l'impuls creador, per imposar la seua voluntat de poder front a d'altres que es manifesten sobtadament en els mites, en l'art, en els somnis. Han segut les instàncies de la censura, el rebuig, la marginació de l'esfera artística des dels origens i gràcies a les diferents formes de repressió han aconseguit tota la seua lluentor en la història d'Occident. Així es senten amos, senyors quan en realitat són esclaus i a l'inrevés. Així creuen tenir sotmesos, presoners, esclaus -com en la caverna- als que són els homes lliures, els senyors, els homes de les intuicions, els artistes.

Malgrat aquesta crítica, Nietzsche no preten negar la validesa del discurs conceptual, si no desvetllar el seu caràcter igualment metafòric i antropomòrfic que el d'altres usos del llenguatge adès esmentats. Simplement són dues formes alternatives d'usar el llenguatge que comporten dues maneres d'entendre el món i als humans. Una forma fantasmal, abstracta, simplificada, la dels conceptes; altra, exuberant, rica, novedosa, lliure, intuitiva, creadora, innovadora. Ambdues producte de l'intel.lecte. Una que persegueix sobreviure, l'altra que vol viure, gaudir, jugar amb la vida, que vol intentar allò impossible, com Magritte ho persegueix en aquesta pintura, anomenada així Attempting the impossible.