FILOSOF-ART

El &5 de "Sobre veritat i mentida ..." deixa obert l'interrogant sobre la correspondència entre el llenguatge i el món, a la vista del convencionalisme i el pragmatisme de la veritat que Nietzsche presenta. Per aquest motiu inicia l'exploració al voltant de què és una paraula. Nietzsche defensa que la paraula és una metàfora i per tant, "Tenim la creença que sabem quelcom de les coses mateixes quan parlem d'arbres, de colors, de la neu i les flors, i certament només tenim metàfores de les coses, que no corresponen gens ni mica a les entitats originàries." (J.B. Llinares, trad. català).

Consulta els documents sobre la noció de metáfora i les conseqüències sobre la veritat-correspondència a partir del &4; també et pot servir d'ajuda aclarir l'experiment de las figuras de Chladni.

Pot ser-vos útil un model de comentari de l'argumentació per criticar la noció tradicional de la veritat com a correspondència al &5.

Al &6 i 7 Nietzsche es centra al concepte, doncs amb els conceptes s'ha explicat la veritat front a la narració. Aquest és, si més no, el significat del famós pas del mite al logos: els pobles grecs abandonen la narració i comencem a usar conceptes generals per explicar les regularitats del món. Quina farsa als ulls del pensament nietzscheà!! Més bé, caldria dir inventem els conceptes i fem regular una naturalesa que no ho és per a governar-la, per viure més tranquils, per poder superar l'angoixa del viure, l'abisme. Alcem aquesta ficció de l'edifici dels conceptes i així doncs ordrenem la naturalesa com "els romans i els etruscs s'imaginaven el cel creuat de rígides línies matemàtique, i en un espai delimitat d'aqueixa manera, conjuraven un déu com en un templum"(&8 Sobre veritat i ...)D'aquesta crítica a l'oblit de la naturalesa del conceptes, surtiran les primeres afirmacions clares del fenomenalisme nietzscheà: "El fet d'haver passar per alt allò individual i allò real ens lliura el concepte, i també la forma, mentre que la natura no coneix formes ni conceptes, ni tampoc, per tant, cap mena de gèneres, sinó solament una X inaccessible i indefinible per a nosaltres. Perquè també la contraposició que fem entre l'individu i el gènere és antropomòrfica i no prové de l'essència de les coses, encara que nosaltres tampoc no gosem dir que no li correspon: perquè aixó seria una afirmació dogmàtica i, com a tal, tan indemostrable com el seu contrari." (&7 Sobre veritat i ...)

Al &8 Nietzsche sintetitza i compendia totes les seues reflexions sobre el llenguatge a partir de la genealogia de les paraules i els conceptes en un fragment bellíssim, on el filòsof-poeta desplega tot el seu geni. Per la profunditat filosòfica i la riquesa literària convé llegir atentament el fragment i desprès aprofundir amb aquestos materials d'Alejandro Archilés, J.J.Ruiz i Vicente Vilana per a l'editorial Diálogo.

És destacable que Nietzsche desprès de despullar la naturalesa fictícia, metafòrica del llenguatge, l'engany implícit a l'ús conceptual, reconeix en aquestos moviments la naturalesa creativa, la capacitat inventora genial dels éssers humans, capaços de crear "una catedral conceptual infinitament complicada", encara que amb ella s'enganyen,fugen de les impressions intuitives i es fabriquen -millor que l'abella- des de si mateixos un univers conceptual, que els serveix d'abric, de nova llar on habitar amb més seguretat. Es aquesta una mostra de la capacitat d'engany de la intel.ligència humana. Es una mostra de la superioritat dels humans front a d'altres espècies, de la seua creativitat, que Nietzsche admira com a recurs tècnic, eficaç per a la supervivència, però no pel seu impuls a la veritat. Així ho expressa el filòsof: " Com a geni de la construcció, l'ésser humà s'aixeca molt i molt per damunt de l'abella: aquesta construeix amb cera que arreplega de la natura, ell amb el material molt més fi dels conceptes que abans ha de fabricar-se d'ell mateix. En aquest aspecte és ben digne d'admiració- però no pas pel seu impuls vers la veritat, vers el coneixement pur de les coses." (J.B. Llinares, trad. català). En tota aquesta reflexió genealògica sobre el llenguatge ha estat present soterradament la idea de l'antropocentrisme, amb la qual culmina la seua crítica a la veritat-correspondència. Continua el pàrraf anterior: "Si algú amaga una cosa darrere d'un arbust, fins i tot la torna a buscar allí mateix i la troba, aleshores en aquesta recerca i en aquest trobament no hi ha molt a lloar: allò és el que succeeix, però,en cercar i trobar la "veritat" dins la circumscripció de la raó. Si elabore la definició de mamífer i després, feta la inspecció d'un camell, dic: "mira, un mamífer", és evident que amb això s'ha tret a la llum una veritat, però de valor limitat, vull dir, que és de cap a peus antropomòrfica i no conté ni un sol punt que siga "vertader en sí", real i universalment vàlid, deixant de banda l'ésser humà" (&8). En resum, l'home és la mesura de totes les coses, fins i tot les divinitats tenen forma humana.