FILOSOF-ART

Al &4 Nietzsche, reprenent la teoria hobbesiana del contracte amb una intenció clarament epistemològica i lingüística, ens mostra la seua reflexió sobre l'origen de la "veritat" i la "mentida". Els èssers humans més dèbils, per necessitat i avorriment, fixen la designació de les coses que ha de ser obligatòria per a la comunitat, estableixen un repertori de paraules que faciliti la comunicació i la convivència evitant els conflictes. Aquest pacte lingüístic és a la vegada un pacte epistèmic, doncs determina qui està diguent la veritat, siguent fidels als pactes col.lectius i qui no, qui es rebel.la. Així doncs, el llenguatge és convencional, té una intencionalitat clarament pragmàtica que no respon a un impuls pur cap a la veritat. Com afirma el pensador, "A més, l'èsser humà solament vol la veritat en un sentit limitat semblant. Desitja les conseqüencies agradables de la veritat, les que conserven la vida; és indiferent front al coneixement pur que no té conseqüències, està fins i tot hostilment predisposat contra les veritats que potser són perjudicials i destructives.".

Des d'aquesta descoberta la noció de veritat(i mentida) es desdobla en un sentit moral, pactat, acordat, pragmàtic i altre, extramoral, sincer, personal, hostil, que expressa el coneixement pur, desinteressat.

Des d'aquesta concepció convencionalista i pragmàtica, segons la qual la veritat es establida d'acord als interessos i beneficis que reporta als individus que la fixen, la repeteixen, la divulguen i s'encarreguen de marginar i fins i tot eliminar als que participen d'altres veritats alternatives, que els perjudiquen al desemmascarar-los, Nietzsche construeix la crítica a la concepció correspondencionalista de la veritat, iniciada per Aristòtil, segons la qual el llenguatge descriu la natura de les coses, la veritat és el predicat dels enunciats que descriuen els fets, en una terminologia més actual.